Le cancre.
La jove,
marreca encara de disset anys,
va entrar a l'institut fent-se´n creus
als cargos virolats dels cabells
mentre el cos l'estirava en giragonses al cel
amb sonets i cançoners.
Als exàmens,
responia les preguntes amb hexàmetres
i contestava els professors amb versos de Papasseit.
Va anar passant els dies, la jove, en el temps del batxiller,
i rodava com un duro rodó que roda
entre classe i classe sense aprendre res.
-Té més cara que un sac de perres!- se'n deia mosca,
d'un professor d'història que no ensenyava res.
Àvidament,
més prompte que tard,
amb això de l'ESO
-aleshores se'n deia així, això-
es va engolir a cullerades soperes tots els gran poetes,
sense deixar-se
ni una coma
ni un punt
ni una cama
ni un disgut.
S'esborrà del nas tots els profetes imperials
capitanejats als llibres barats.
Escopí tot tractament didàctic i procediment estúpid
emmagatzemat al cap durant massa anys.
Violà els recursos mètrics, fonètics, semàntics
-i no parlem dels retòrics-
imposats a les més supremes escoles poipatètiques
del panorama d'actuals intel·lectuals.
I,
finalment,
s'alçà de la cadira,
agafrà un guix amb la mà esquerra
i escrigué a la paret:
EL MEU POETA NACIONAL ÉS AQUELL
QUE LI ROBÀ UN OU A LA GALLINA FOSCA
I L'ESCAMPÀ EUCARÍSTICAMENT A LA PAELLA,
LI PETÀ FOC I, JA FREGIT,
EL SENYALÀ AMB EL DIT I EXCLAMÀ D'UN CRIT:
HEUS ACÍ EL MÉS MAGISTRAL POEMA VISUAL!
La gramàtica és feixista,
sexista.
Partint d'aquest principi,
violant-lo,
aquest vers, versa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada